La nostra història
De la prehistòria a l'època romana
Geològicament, Eivissa i Formentera —les Illes Pitiüses—, com la resta de les Illes Balears, són la continuació emergida de la serralada bètica, formada pel desplaçament cap al nord de la placa tectònica africana fa 30 milions d'anys.
Eivissa i Formentera estan separades de Mallorca i de la Península per canals oceànics, la qual cosa explica diferències en la seua fauna prehistòrica, com l'absència de Myotragus balearicus.
El primer poblament humà es remunta a la prehistòria. La datació més antiga fins ara s'ha registrat a l'avenc des Pouàs, a Santa Agnès de Corona: 2300 aC.
Al municipi de Santa Eulària des Riu s'han documentat restes de cabanes i materials ceràmics fets cap al 2000 aC al puig de ses Torretes, Cala Llonga, i també ceràmiques a la cova Xives, al puig des Guixar, a Jesús.
L'esmentat assentament prehistòric del puig de ses Torretes es va construir en un lloc elevat, fet que pot indicar la necessitat de la gent que l'habitava de viure en un lloc amb bona visibilitat on poder defensar-se.
És segur que existia un nombre més elevat de poblats i llocs construïts pels habitants prehistòrics, però, o bé no han estat localitzats encara, o bé han quedat destruïts durant els temps posteriors.
Actualment, ja s'accepta que hi havia població autòctona a Eivissa en el moment dels primers contactes amb els fenicis, al segle VII aC. Una de les evidències d'aquests contactes serien uns materials ceràmics trobats a l'esmentat jaciment del puig de ses Torretes.
El poble fenici era originari de l'extrem oriental de la Mediterrània, de la zona coneguda com Canaan, raó per la qual també se l'anomena poble cananeu. Els grecs els designaven com phoínikes i, d'aquí, fenicis. El seu alfabet no utilitzava vocals, per la qual cosa el nom d'Eivissa s'escrivia BSM, que s'ha vocalitzat com Ibosim, Aibosim o Ayboshim. Es tradueix com “les illes del déu Bes”. D'aquest nom fenici deriven totes les denominacions posteriors: Ebusus, Yabisa, Eivissa, Ibiza.
A Fenícia existien diverses ciutats marítimes (Biblos, Sidó, Tir, Aados, Ugarit i d’altres), situades en la ruta entre el delta del Nil al sud, i la zona de Síria i Cilícia al nord. A partir dels segles IX-VIII aC, el poble fenici impulsà la fundació de colònies per donar sortida al seu augment demogràfic. Situaren algunes colònies a les costes africanes, entre d’elles Cartago, i també a Sicília, Sardenya i a la península Ibèrica, com Gades. Era un procés paral·lel i en competició amb l'expansió grega, que donà lloc a la fundació de Marsella i Empúries, entre d’altres colònies.
Al començament del segle VII aC comença la colonització fenícia d'Eivissa amb la fundació de l'assentament de sa Caleta, a l'actual municipi de Sant Josep de sa Talaia. Probablement, aquest enclavament va servir de punt de recalada a les embarcacions fenícies que vorejaven la costa peninsular. En aquest important jaciment s'ha trobat mineral (galena argentífera) procedent de s'Argentera, una zona minera ubicada entre Santa Eulària i Sant Carles de Peralta.
Cap al 600-590 aC sa Caleta es va abandonar i es va fundar un assentament a l'actual ciutat d'Eivissa. Les fonts escrites al·ludeixen a la fundació d'Ibosim i la situen en l'any 654 aC. En aquell moment es va començar a incinerar i enterrar les restes dels seus habitants a la important necròpolis del Puig des Molins. També va començar a utilitzar-se el santuari de la cova des Culleram, al municipi de Sant Joan de Labritja.
Al segle VI aC es començaren a fer àmfores destinades a transportar els productes del camp d'Eivissa, vi i oli principalment. Diodor de Sicília, que pren les dades d'un autor anterior anomenat Timeu de Taormina, diu, referint-se a aquest segle, que a Eivissa hi vivien molts d'estrangers, sobretot gent fenícia, i que hi cultivaven la vinya i l'olivera. Arqueològicament, s'ha documentat la presència de pruneres i, d’entre els animals, ovelles i cabres. De fet, en aquell moment l'illa ja havia passat a ser colònia cartaginesa.
Cartago va ser una de les primeres colònies fundades pel poble fenici. El nom de púnic significa, en realitat, fenici, ja que prové del llatí poeni o phonices. En general, el terme poble púnic es fa servir per designar la gent de Cartago i les seues colònies.
Eivissa, o Ibosim, va passar a ser colònia cartaginesa al segle VI aC, després que Cartago s'independitzàs de la seua metròpoli, Tir. També quedaren sota l'òrbita púnica Sicília i Sardenya, en contra de les pretensions de la ciutat grega de Focea.
Aristòtil, el filòsof grec del segle IV aC, diu que Cartago enviava la seua gent a les colònies per enriquir-la. La presència de cartaginesos a Eivissa es detecta arqueològicament en una sèrie de tombes del Puig des Molins que són diferents de la resta de les coetànies. Es tracta de cambres subterrànies anomenades hipogeus on es dipositaven els difunts amb peces de ceràmica, estatuetes, joies, miralls, navalles d'afaitar, escarabeus de tipus egipci, etc.
Durant el segle V aC es fundaren explotacions agrícoles més enllà del pla de Vila, sobretot cap a la part occidental de l'illa i després, ja al segle IV aC, a tot el territori insular. Els establiments es varen fundar amb la selecció prèvia de les terres més aptes per als conreus que desitjaven. Es va crear així una xarxa d'explotacions agràries que es va anar atapeint a mesura que s'incrementava la població.
De les desenes de jaciments localitzats només alguns s'han estudiat en profunditat. Això és normal perquè s'han de preservar per al futur, quan hi haurà mètodes, eines tecnològiques i plantejaments teòrics historiogràfics més avançats. D’entre aquests jaciments, s'han de distingir les necròpolis o agrupacions de tombes, generalment consistents en hipogeus. Bona part de les necròpolis conegudes varen ser excavades al començament del segle XX per Carles Roman Ferrer, polític i arqueòleg que tenia una casa a Santa Eulària, a ses Estaques.
A la part de llevant de l'illa, corresponent als actuals municipis de Santa Eulària des Riu i Sant Joan de Labritja, s'han localitzat 45 jaciments arqueològics que es daten entre el 400 i el 300 aC; és a dir, en època púnica plena. Entre d’ells hi ha importants necròpolis, com la de ses Torres, ca n'Arnau, can Vic, can Guasch i can Marines. A la part de ponent i del mateix període es coneixen 50 jaciments més.
Se sap poca cosa sobre com s'exercia el control de la producció agrícola, de quina manera es donava accés a la terra a les famílies pageses ni en quin règim l'explotaven. Sí que és clar que la pagesia púnica combinava la cerealicultura amb una certa horticultura i la ramaderia de boví, ovicaprí i porcí amb l'elaboració de vi i oli.
La vinya era important i l'arqueologia ha permès conèixer la seua ubicació perquè els ceps es plantaven dins rases o trinxeres llargues excavades a la roca. Extensions importants d'aquestes rases de cultiu de vinya s'han localitzat as Puig d'en Valls i també prop de Santa Gertrudis. El vi i l'oli eren exportats arreu de les costes peninsulars en les àmfores fabricades a les terrisseries insulars, conegudes com a àmfores punicoebusitanes.
A partir del segle IV aC es comença a encunyar moneda de plata i de bronze a la seca d'Ibosim. La moneda era l'instrument fiscal de l'Estat per extreure una part dels beneficis de la producció de les famílies pageses, de les transaccions locals i de les exportacions. Les peces de moneda d'aquesta època es caracteritzen per mostrar la representació del déu Bes, consistent en una figura humana grotesca dreta i nua ornamentada amb un plomall al cap i una serp a cada mà. Es tracta d'una divinitat egípcia adoptada pels fenicis i cartaginesos que va tenir especial rellevància a Eivissa. De fet, és segur que el nom d'Ibosim / Ayboshim té el significat d'illes del déu Bes. També s'adorava Tinnit o Tanit, deessa de la lluna i de la fertilitat.
És probable que també s'explotassin les salines perquè hi ha diversos jaciments propers i es fabricaven àmfores especialment destinades a contenir salaó de peix. Que la gent cartaginesa d'Ibosim coneixia la mineria ho proven les anàlisis fetes a diversos objectes de plom, galena de s'Argentera, al municipi de Santa Eulària des Riu.
L’èxit comercial i militar cartaginès va fer que Cartago entràs en conflicte amb els interessos de Roma. L'enfrontament va tenir tres períodes o guerres diferents que s'estengueren des de mitjan segle III aC fins a la presa de Cartago per Roma el 146 aC. Es varen conèixer com a Guerres Púniques.
A les dos primeres, Ibosim no es va veure afectada negativament, sinó que, al contrari, els indicis demostren l'augment de la producció de ceràmica i dels intercanvis. Si de cas, el control militar de Cartago sobre l'illa va augmentar a causa de la guerra. Durant el segle III aC es produeix el moment de màxima activitat de l'establiment punicoebusità a Mallorca, a l'illot de na Guardis.
També es va incrementar la circulació i encunyació de moneda pròpia. Una part important de les peces es va batre en metall de plom procedent de les mines de galena de s'Argentera.
La derrota de Cartago al final de la Segona Guerra Púnica i la submissió d'Ibosim a Roma cap al 200 aC tampoc no va afectar negativament l'economia. De fet, un jaciment important com és el santuari del cap des Llibrell es va fundar en aquest període; l'explotació agrícola coneguda com jaciment de can Fita va ser remodelada i, més endavant, al segle I aC, es va construir l'aqüeducte de s'Argamassa. Altres jaciments menys importants també corresponen a aquesta època anomenada tardopúnica.
El procés de romanització va començar en aquest període i es pot donar per completat l'any 74 dC. Les darreres monedes fetes a Eivissa eren bilingües llatí-púnic i mostraven el bust de l'emperador per una cara i per l'altra el déu Bes. Aquell mateix any es va atorgar a Ebusus el dret llatí i la ciutat i el seu territori insular es convertiren en un municipi més de l'Imperi romà: el Municipium Flavium Ebusum.
A partir del final del segle I dC, Ebusus es regia per les institucions típiques de les ciutats romanes. No es conserven edificis d'importància, però sí alguns mosaics més tardans i restes arquitectòniques notables a la capital; també inscripcions que proven la presència de famílies notables d'origen llatí que es degueren instal·lar a l'illa com a part de l'administració imperial.
Al municipi de Santa Eulària des Riu, el ja esmentat aqüeducte de s'Argamassa i la factoria que s'hi relaciona, situada vora mar, són el jaciment arqueològic més rellevant de l'època. També el jaciment de can Fita funcionava a ple rendiment en aquells moments, amb una premsa de fer oli, o oli i vi, i altres estances. Molts altres jaciments rurals mostren continuïtat en la seua explotació. Al canal d'en Martí, a la costa de Sant Carles de Peralta, es va excavar un forn de producció de porpra que va començar a produir entre la segona meitat del segle II dC i la primera de la centúria següent. La porpra era un tint per a roba molt valuós que s'extreia dels cornets del gènere murex.
Durant el segle III dC l'ambient general és de crisi política i econòmica. Un bon nombre de jaciments s'abandonaren, com és el cas de Can Fita. S'Argamassa va mantenir l’activitat, però sense la seua funció industrial original. Malgrat tot, la presència de ceràmiques d'aquesta època fetes fora de l'illa demostra que es mantenia el contacte comercial amb l'exterior.
Al segle IV corresponen les primeres manifestacions d'art o simbologia cristiana, encara que probablement aquesta religió s'havia introduït a l'illa almenys una centúria abans. Al final de l’Imperi Romà d’Occident (segle V), molts dels assentaments rurals d'Eivissa s'havien abandonat. Can Fita, per exemple, va deixar de ser habitat al mateix segle V, així com el santuari del cap des Llibrell.
L'ús polític i militar que havia fet Roma dels pobles germànics aliats i sotmesos va culminar amb la instal·lació d’alguns d'aquells pobles dins els confins imperials. Amb la desaparició de l'Imperi Romà d’Occident, aquells territoris esdevengueren regnes completament independents. Les Balears varen quedar incorporades al regne vàndal, amb capital a Cartago. En aquest moment es documenta el 484 la primera menció a un bisbe catòlic d'Eivissa, Opilió.
De Bizanci a la conquesta de 1235
Durant bona part del segle VI, l’Imperi Romà d’Orient o Imperi Bizantí va ser dirigit per Justinià i seua esposa Teodora. Fruit de la seua política expansionista, les illes més grans de la Mediterrània central i occidental, com Sicília i Sardenya, varen quedar incorporades a l'imperi. I cap al 550, també les Balears i una porció del sud-est de la península Ibèrica.
L’annexió a Bizanci es manifesta arqueològicament a la ciutat i a molts dels assentaments rurals que, abandonats durant el període anterior, varen ser ocupats de nou. És el cas de can Fita, s'Argamassa, el centre de producció de porpra del canal d'en Martí, s'Olivera i altres jaciments del pla de Vila. Hi ha notícies vagues de la troballa d'una pica baptismal prop de la boca del riu que podria haver pertangut a una basílica. No debades, en aquesta etapa es troba una nova menció a un bisbe d'Eivissa, anomenat Vicent.
Al segle VII l'Imperi Bizantí va perdre els territoris italians i ibèrics i, al mateix temps, a Aràbia, començava a créixer una nova religió, l'islam. Una vegada que els musulmans arribaren al que anomenaren Ifriqiya (la zona de Tunis i part d'Algèria) i el Magreb (part d'Algèria i el Marroc), llançaren expedicions marítimes contra les Illes Balears i les sotmeteren al pagament de tributs. Tot indica que, entre aproximadament l'any 700 i el 750, els assentaments rurals d'Eivissa s'abandonaren i l'illa podria haver quedat despoblada.
El molt probable despoblament d'Eivissa i Formentera s'allargà dos segles, el VIII i el X. Arqueològicament només es troben, sobretot a Formentera, unes monedes àrabs encunyades en aquest lapse. S'expliquen com un rastre de la freqüentació d'aquestes illes per part d'embarcacions de la “gent de la mar” (els bahriyyun), que tenien bases conegudes a Pechina (Almeria), Menorca i una localitat anomenada Fraxinetum, al sud de França. Es dedicaven tant al comerç com a la pirateria.
Les fonts escrites deixen clar que l'any 902 totes les Balears varen ser objecte de conquesta i colonització amb gent procedent d'Al-Andalus. Cap al 950 ja s'havien fundat nombrosos assentaments i s’havia consolidat aquella nova població.
En aquell període Eivissa, anomenada aleshores Yâbisa, va ser dividida en les cinc circumscripcions o ajza esmentats abans: al-Hawz, Xarc (est, llevant), Benizamid, Portumany i al-Garb (oest, ponent). El primer era el territori al voltant de la ciutat, Madinat Yâbisa; Xarc era tot l'est de l'illa, la posterior Santa Eulària; Benizamid després va ser Balansat; Portumany, Portmany, i alGarb, ses Salines i Sant Jordi. Aquestes circumscripcions agrupaven unes unitats territorials més petites anomenades alqueries. Eren les terres assignades o ocupades pels grups de famílies assentats al segle X. Aquests grups s'organitzaven tribalment.
Eren segments o grups pertanyents a grans tribus molt esteses arreu del Magreb i Al-Andalus. Cada una d'elles es considerava descendent d'un avantpassat comú, vertader o mític, que els donava nom. Podien ser d'origen magrebí amazic (bereber) o oriental: àrab, sirià, iemenita... Naturalment eren de religió musulmana i estaven fortament arabitzats, és a dir que parlaven àrab, tot i que alguns grups podien conservar la llengua amazic (berber). Formaven famílies extenses i dins de cada alqueria podien tenir una o més àrees de residència o agrupacions de cases. Alguns dels seus noms s'han conservat perquè els conqueridors cristians del segle XIII els utilitzaren per repartir-se les terres: Atzaró, Beniformiga, Canadella, Morna, Arabí, Benisait, Safragell, Balansat, Perella, Tagomago, Benimussa, Forada, Benirràs, Xarraca, Labritja, Jondal i alguns més. A Xarc hi hagué almenys vint-i-sis alqueries, una quarta part de totes les de l'illa.
Les famílies pageses andalusines procuraren establir-se a llocs on es podia fer aflorar aigua per poder regar la terra, ja que la seua agricultura era preferentment irrigada. Amb aquesta intenció introduïren la tècnica dels qanats o mines d'aigua i les sénies. Per aquesta raó moltes de les fonts tradicionals conserven els noms d'origen àrab que ja s'han dit.
L'agricultura d'irrigació els permetia prescindir en gran mesura del capriciós règim de pluges que caracteritza el clima mediterrani i diversificava les seues fonts d'aliments. Combinaven l'horticultura amb els cultius de secà, la ramaderia, la silvicultura i, més desconeguda, la pesca. Les fonts escrites indiquen que exportaven alguns productes: sal, fusta, panses i figues seques principalment.
A Xarc tenia gran importància el seu riu, que va permetre la creació d'una bona superfície d'horts d'unes deu hectàrees d'extensió. També construïren molins de moldre cereal accionats amb la seua aigua prèviament canalitzada en séquies. L'arqueologia revela l'existència de diversos assentaments al voltant del curs baix del riu, un d'ells a l'actual Puig de Missa.
Administrativament, la capital insular s'instal·là a la ciutat d'Eivissa (Madinat Yâbisa), on residien els representants de l'estat i una reduïda tropa. Aquesta representació solia consistir en un recaptador d'impostos (al-mushrif: almoixerif) i un cap militar (al-qaid: alcaide). Però, al marge de l'estat, les alqueries es governaven per mitjà d'un o de diversos consells d'ancians que vetlaven pel compliment dels pactes fundacionals del moment de la colonització i l'observança del dret, de les normes i del costum islàmic. En la interpretació del text sagrat, l'Alcorà, del dret (fiqh) i del costum (sunnah) tenien capital importància els experts anomenats ulemes i alfaquins. D'aquests savis, coneixem el nom d'un, Al-Abdari (del segle XI), doctor en dret nascut a Yâbisa. I també els d'alguns altres personatges il·lustres: Abd Allah al-Yabisí (mort el 1228), poeta; Al-Jazzar al-Yabisí (cap a 950), metge; Idris al-Sabini (cap a 1048), poeta.
La població andalusí de Yâbisa i Faramantira (Formentera) va patir alguns ensurts de consideració a causa d'atacs exteriors. Especialment cruent va ser el començament del segle XII, ja que els homes del rei normand Sigurd desembarcaren a les illes l'any 1108 i les saquejaren. Més devastació encara va causar el 1114 la croada organitzada per la ciutat de Pisa —aleshores una potència comercial— a la qual s'uniren els catalans del comte Ramon Berenguer III. Els atacants varen aconseguir prendre i destruir la ciutat i saquejar els camps. Al segle següent, concretament el 8 d'agost de 1235, després d'un setge d'almenys quatre mesos a la ciutat, es va produir la conquesta cristiana catalana i aquella societat va ser duta a la seua fi.
Les fonts històriques que ens permeten conèixer el períodes antics, des de l'època fenícia fins a la bizantina, són alguns textos i, sobretot, les restes arqueològiques. Per a saber de l'època andalusina comptam amb més textos, però l'aportació de l'arqueologia té un pes indispensable. En canvi, la pràctica arqueològica s'ha centrat poc en el període posterior a 1235, de manera que la documentació escrita, relativament abundosa, és la que dirigeix el relat històric.
La conquesta de 1235 es commemora cada estiu el dia 8 d'agost, que coincideix amb la commemoració de sant Ciriac. Aquell fet va ser conseqüència de la conquesta de Mallorca, el darrer dia de 1229. Menorca va ser convertida aleshores en tributària del rei d'Aragó i comte de Barcelona, i no va ser conquerida fins a 1287.
El rei no va participar directament en la conquesta, sinó que va autoritzar tres nobles a dur-la a terme: Guillem de Montgrí, arquebisbe electe de Tarragona i sagristà de Girona; Nunó Sanç, comte del Rosselló; i Pere, infant de Portugal i senyor de Mallorca. Eren personatges importants de la noblesa catalana del moment. Abans de salpar cap a la conquesta signaren un pacte que estipulava com es faria el repartiment de tot el que preveien guanyar. Com que Montgrí aportava més homes i armes, li n'havia de pertocar el doble que als altres dos, i així es va fer.
Una vegada presa Madinat Yâbisa, el repartiment de les terres es va fer aprofitant les circumscripcions administratives andalusines existents: Benizamid i Algarb pertocaren a Guillem de Montgrí, Portmany a Nunó Sanç, i Xarc a Pere de Portugal. La ciutat es va dividir casa per casa en tres parts iguals i Formentera quedà repartida en quatre parts, però indivises.
Els tres personatges al·ludits passaren a ser els senyors feudals de l'illa. Devien obediència al rei d'Aragó i comte de Barcelona. A partir de la creació del regne de Mallorca independent (1276), aquest vassallatge el devien al rei de Mallorca. Aquests nobles no residien a l'illa, sinó que hi deixaren els seus procuradors o batles per actuar-hi en nom seu. Les diferents senyories anaren canviant de mans fins que s'estabilitzaren de la manera següent: el quartó de Santa Eulària passà al rei (1256), els quartons de Balansat i de les Salines a l'arquebisbat de Tarragona (1273), i el quartó de Portmany (1273) al paborde també de Tarragona.
De l'Edat mitjana al segle XVIII
Immediatament després de la conquesta, cada un dels tres nobles va concedir terres a alguns cavallers de les seues hosts o exèrcits per premiar-los la seua col·laboració i incentivar la repoblació de l'illa. Justament la colonització o repoblació va ser clarament més problemàtica que la conquesta mateixa.
La dificultat sorgia del fet que s'havien de trobar famílies pageses disposades a deixar-ho tot i embarcar-se cap a una illa desconeguda per començar-hi una vida plena d'incerteses. Els nobles conqueridors redactaren una carta de franqueses, calcada de la de Mallorca, per definir el marc legal que garantia certs drets als nous pobladors.
Sabem que Pere de Portugal va intentar mantenir una part de la població andalusina a l'illa, sotmesa a servitud. Així, un grup de persones va ser instal·lat a unes alqueries de Xarc que poc després reberen el nom de Balàfia. És una paraula àrab el significat de la qual és “estar en pau”, “estar amb salut”, en referència al fet que aquella gent va ser mantenguda amb vida per poblar l'illa. Res més es troba als documents sobre aquells musulmans.
Al començament del segle XIV, seixanta-cinc anys després de la conquesta, hi havia a l'illa divuit musulmans lliures, tots ells antics captius alliberats. Així, podem veure que després del 8 d'agost de 1235 no es va produir una barreja de poblacions ni una con-vivència de conqueridors i conquerits. El fet que els musulmans poguessin ser venuts com a captius o esclaus a les ciutats cristianes va convertir-los en botí de guerra. Per aquesta causa, després de la conquesta, la societat musulmana de Yâbisa va quedar desmantellada i l'illa pràcticament despoblada.
A pesar de les dificultats, l'illa es va anar poblant a poc a poc. La gent va venir, sobretot des de Catalunya, sense que es puguin precisar bé encara els seus llocs d'origen; tot indica que foren molt diversos. Aquelles famílies pageses esforçades i valentes varen aprofitar el que quedava de les fonts, séquies i horts dels andalusins. Els posaren de nou en funcionament i també les salines, construïren les primeres capelles, etc.
Les extenses alqueries d'època andalusina s'anaren partint en porcions de terra que els seus senyors cedien a les famílies de pagesos. Aquelles porcions s'identificaven pel nom de l'alqueria on es trobaven i per això molts d'aquells topònims s'han conservat fins al dia d'avui. Altres varen ser substituïts per denominacions noves, de vegades originades en els noms dels cavallers que havien rebut les terres: Peralta, per Berenguer de Peralta; Trull d'en Vic, probablement per Francesc de Vic i, fora del quartó de Santa Eulària: Fruitera, per Bernat de Fruitera; es Monistrol, per Guillem de Monistrol, i alguns altres.
Els molins fariners bastits pels pagesos musulmans a la vora del riu, reconstruïts després pels colons cristians, varen esdevenir molt importants per a tota la població del quartó i també de la vila d'Eivissa. N'hi havia sis entre els situats al riu i al proper torrent des Ierns. Per aquesta raó es va construir a prop d'ells la capella dedicada a santa Eulària. Era un edifici molt anterior a l'actual, que és de mitjan segle XVI.
Les cases es varen construir prop dels horts situats aquí i allà que s'havien de treballar cada dia. Això va produir que el tipus de poblament fos dispers arreu de l'illa. Aquest hàbitat disseminat ha estat una característica que s'observa ja a l'època púnica i es dona també, com hem vist, posteriorment. Això no s'ha d'atribuir a una absoluta continuïtat dels llocs habitats al llarg dels segles, sinó en la permanència de les condicions naturals de l'illa.
Al segle XIII, després de la mort del rei Jaume I, va començar a existir el Regne de Mallorca, separat del Regne d'Aragó, governat per Jaume II de Mallorca. Va tenir una existència difícil perquè estava format per territoris insulars i continentals (Rosselló, Cerdanya), perillosament situats entre els dels reis d'Aragó i de França. Així i tot, va perdurar fins a 1343, quan quedà reincorporat a la corona del rei d'Aragó, de València, de Sardenya, comte de Barcelona i, a partir de llavors, de Mallorca.
El topònim Santa Eulària es documenta per primera vegada el 1243, però l'any 1309 es fa al·lusió directa a una església de Santa Eulària, situada al quartó del mateix nom. Es va construir prop del riu, a l'actual Puig de Missa o bé al lloc conegut des del segle XV com s'Església Vella, vora mar. Els molins fariners i aquesta capella varen ser l'embrió de l'actual població de Santa Eulària des Riu.
Mentrestant, a la vila d'Eivissa s'edificava l'església parroquial, dependent de l'arquebisbat de Tarragona. Les exportacions de sal eren importants i la seua recol·lecció i tragí als carregadors ocupaven bona part de la població de l'illa. En general, era una època de bonança econòmica i de lent però constant augment de la població.
Almenys va ser així fins a la gran pandèmia de Pesta Negra de l'any 1348, els rebrots posteriors de la qual afectaren tota Europa. Sabem que a Eivissa va haver-hi morts i despoblament, com per exemple a l’illa de Formentera; els jornals s'encariren perquè hi havia menys gent disponible i això va dificultar continuar obres com les de l'església parroquial, actual catedral, que va quedar inacabada.
Una de les conseqüències immediates d'aquesta conjuntura va ser l'augment del cors per fer captius al Magreb i posar-los a fer feina a les salines, les vinyes i altres treballs productius. Els propietaris de captius es trobaven sobretot entre les famílies benestants que residien a la vila i tenien explotacions rurals, ubicades sobretot al pla de Vila.
Durant el segle XV es va recuperar lentament la població perduda per la pesta. A mitjan segle es va construir al pla de Vila l'església dedicada a la Mare de Déu de Jesús. El projecte era que s'hi instal·làs una comunitat de frares franciscans del corrent observant. Aquesta congregació tenia el recolzament reial i s'havia implantat amb força a Mallorca i Menorca. A Eivissa va resultar més difícil perquè eren mendicants i els possibles donants eren menys nombrosos aquí. Amb tot, a començament del segle XVI l'església de Jesús va ser dotada d'un retaule molt ric, fet a València al taller del mestre Roderic d'Osona. És la joia de l'art sacre insular.
Al mateix temps que s'edificava el temple de Jesús, a l'orient mediterrani es produïa un fet d'especial repercussió: la presa de Constantinoble pels turcs otomans el 1453. Durant el segle XVI els turcs instal·laren bases al Magreb. Des d'elles, els seus vaixells fustigaven les rutes comercials i les costes mateixes dels pobles cristians.
Joana, generalment dita la Boja, filla del matrimoni de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella, va poder unir aquests regnes sota la seua corona i llegar-los en herència al seu fill i de Felip l'Hermós: Carles, futur emperador Carles I d'Espanya. El destí del Regne de Mallorca quedava així lligat a la dinastia que també regnava a Castella.
Mentrestant, les desembarcades d'enemics turcomagrebins es repetiren al llarg de la primera meitat del segle: el 1532 atacaren els molins de Santa Eulària i hi capturaren diverses persones; l'octubre de 1543 vint-i-tres galeres turques posaren en terra molts homes també al riu; el mes següent atacaren de nou i assetjaren l'església on s'havia refugiat la gent. Formentera, despoblada, servia sovent a les esquadres enemigues per aprovisionar-se d'aigua i llenya.
Arran d'aquesta situació, l'emperador Carles I i sobretot el seu fill Felip II decidiren modernitzar les fortificacions de la costa mediterrània i en projectaren de noves. D'aquí va néixer el disseny i la immediata execució de les murades renaixentistes d'Eivissa, l'església actual de Santa Eulària, la torre de sa Sal Rossa o del Carregador de la Sal i la més tardana torre de ses Portes. Les murades renaixentistes avui són Patrimoni de la Humanitat.
Aquestes fortificacions se sumaven a les ja existents, com l'esmentada església de Jesús, que comptava amb una torre avui desapareguda; l'església de Sant Antoni de Portmany, la de Sant Jordi de ses Salines i la de Sant Miquel de Balansat. També es fortificaren moltes cases pageses, bé dotant-les d'elements defensius com espitlleres i troneres, bé aixecant molt a prop seu una torre, generalment cilíndrica i de dos plantes.
En aquestes torres podien trobar refugi els vesins quan els enemics atacaven. Al municipi de Santa Eulària es conserven quinze d'aquestes torres en bon estat i unes altres cinc o sis molt malmeses. El conjunt agrupat de cases de Balàfia, al municipi de Sant Joan de Labritja, compta amb dos torres i també en tenia dos el conjunt d'Atzaró, al municipi de Santa Eulària des Riu, tot i que ara només en queda una.
Les noves murades de la vila d'Eivissa, les millorades fortificacions rurals i l'esforç notable en talaies i guaites va evitar que Eivissa perdés població de manera irreversible.
El perill de les desembarcades va disminuir notablement durant el segle XVII. De fet, la població va créixer en nombre i s'assoliren els deu mil habitants a l'illa. El quartó de Santa Eulària era el més poblat i també el més ric en termes estadístics, seguit pel quartó de Portmany. Al quartó de ses Salines es trobaven els estanys saliners, indispensables per a l'economia insular.
Però els factors que convidaven a l'optimisme varen quedar esmortits per un colp molt fort el 1652. Aquella any es va declarar una epidèmia de pesta bubònica que va causar quasi mil morts, especialment a la vila d'Eivissa.
Malgrat això, l'alleugeriment de la pressió corsària enemiga va permetre adornar l'església del Puig de Missa amb elements que ja no eren purament defensius: s'hi construïren les dos capelles laterals, de clara inspiració barroca, i l'interessant espai porticat justament anomenat “es porxos”.
El segle XVII es va acomiadar amb la fi de la dinastia dels Àustries enmig de la guerra de Successió, que es va allargar fins a 1715. A la vila d'Eivissa havia tengut ressò el conflicte obert entre austriacistes i borbònics, però al camp, com al quartó de Santa Eulària, els efectes d'aquest conflicte foren molt limitats, almenys de manera immediata.
Certament, les conseqüències arribaren amb la victòria borbònica. Eivissa s'havia posicionat a favor del bàndol austriacista durant la guerra, de manera que el rei Felip V de Borbó va confiscar els estanys saliners “per dret de conquesta”. La llengua castellana, que ja era present a l'administració, va accelerar el procés de suplantació del català al llarg del segle XVIII, culminat al final del segle. La gent, emperò, continuava relacionant-se en eivissenc, el català de l'illa.
Cap a 1760 es registren els primers intents d'aplicació d'idees racionalistes il·lustrades en els processos productius de l'illa, especialment a l'agricultura. El comte de Croix en va ser el primer promotor des del seu càrrec de governador de l'illa. Així es varen reformar algunes zones irrigades, com a sa Fontassa, Santa Gertrudis, i es va fomentar la plantació de cultius de fruit exportable com l'ametller.
Pels mateixos anys es va construir la torre de Campanitx o de sa Punta d'en Valls. Formava part d'un complet programa defensiu insular, encara que s'executava massa tard, quan ja el perill corsari havia pràcticament desaparegut.
En els darrers vint anys del segle XVIII es plantaren les bases d'una transformació notable de la societat insular. La vila va ser convertida en ciutat d'Eivissa el 1782, el 1785 es va crear el bisbat i, arran d'això, es delimitaren les diferents parròquies i es començaren a construir els seus temples respectius. En el camp de l'economia es varen redactar documents importants, com el Pla de millores, que afectava tots els sectors productius, especialment l'agricultura.
Els seus autors eren homes de la ll·lustració que consideraven un endarreriment el poblament en cases disperses que existia a l'illa. Amb la intenció d'agrupar els habitants en pobles, delinearen nuclis urbans al costat de l'església de cada parròquia. La idea era que les cases aïllades del camp s'anassin abandonant. Això no va succeir, encara que a Santa Eulària sí que es construïren cases d'acord amb el pla previst. Aquest es basava en una retícula que naixia de dos eixos, el carrer de Sant Jaume i el passeig de s'Alamera, que es creuaven formant angle recte.
Més impopular va ser l'ordre de dur a terme la Reial Capbrevació per aclarir tots els drets que la corona d'Espanya havia de percebre a Eivissa. Tot i que moltes vegades s'ha dit que les reformes il·lustrades varen ser com un arbre que fa moltes flors però pocs fruits, el cert és que varen ser un agent per expandir més l'economia de mercat a l'illa. Per exemple s'incentivaren les produccions agrícoles mercantilitzables, com l'ametlla; també la figuera i el garrover com aliment del bestiar porcí per exportar. No debades, durant el segle XIX l'exportació de l'ametlla va superar a la sal en volum monetari.
També es va fer una primera proposta de divisió municipal en què cada una de les parròquies s'havia de convertir en districte municipal. La iniciativa no va quallar però ja anunciava la creació definitiva dels municipis de 1833. Això no obstant, l'excés d'interven¬cionisme per part de les autoritats del rei, la imposició de tributs nous i la progressiva translació de les pràctiques locals cap a l'economia de mercat varen originar protestes i aldarulls a la pagesia durant els primers anys del segle XIX.
Del segle XIX a l'actualitat
El 1833, arran de la divisió provincial d'Espanya també es va procedir a crear el mapa municipal. Santa Eulària es va convertir en seu de l'ajuntament del municipi del mateix nom. S'hi va construir la casa consistorial presidint la plaça i el passeig de s'Alamera. Com s'ha dit, el municipi incloïa les parròquies de Jesús, Santa Gertrudis, Sant Carles i la mateixa Santa Eulària. El terme des Puig d'en Valls no es va crear fins al segle XX.
Durant la segona meitat del segle XIX es va tornar a posar en explotació la mina de galena argentífera, situada al lloc justament anomenat s'Argentera, a Sant Carles. Existeixen notícies d'extracció d'aquest mineral des d'època antiga i medieval i, amb interrupcions, va continuar fins cap a 1925, quan s'abandonaren definitivament.
Del mateix segle XIX és la carretera d'Eivissa a Sant Joan, l'ampliació dels altres camins generals i la introducció de l'ús del carro. Els primers automòbils no arribaren fins ben entrat el segle XX. Les comunicacions per mar, entre cales de la mateixa illa, eren molt importants. Gràcies als llaüts de cabotatge es portaven al port d'Eivissa les produccions que s'havien de vendre a la ciutat o embarcar cap a altres indrets: ametlles, garroves, carbó, fusta, mineral de plom i alguns altres.
Durant la primera meitat del segle XX i fins a la Guerra Civil (1936-1939), Santa Eulària va conèixer un temps de bonança considerable. Una bonança, però, que no impedia que una part de la població, especialment homes, emprenguessin el camí de l'emigració, sobretot cap a Amèrica i Algèria. De manera que el modest creixement demogràfic que es registra en el període es perdia per aquesta via.
El poble de Santa Eulària es va electrificar en un primer moment gràcies a un generador accionat per l'aigua del riu. Es varen construir el Teatre España i noves cases als pobles, sobretot a Santa Eulària i Santa Gertrudis. Es va produir una certa industrialització en forma de molins fariners, serreries i fusteries accionats a motor (el Molí d'Enmig, Can Xiquet Pou, Ses Casetes...) i gerreries o teuleres a Cala Llonga, Can Clavos i Ses Planes.
També va ser el temps de l'arribada de viatgers nacionals i estrangers en un nombre que ja s'havia de prendre en consideració. Amb tal motiu es varen construir fondes, com la de Can Costa, la Santa Eulalia i, sobretot, l'Hotel Buenavista, al Puig de Missa. Un dels primers hotels de l'illa. Diverses cases de Santa Eulària es llogaven a estiuejants com els pintors Laureà Barrau, Rigoberto Soler o Fernando Viscaí i els escriptors Elliot Paul o Jack Osgood, entre d’altres.
Era el moment de la descoberta europea de les illes Balears i, amb ella, el començall d'un turisme incipient, coincident amb els anys de la II República espanyola. Durant aquest breu període democràtic, el vot al municipi de Santa Eulària, com en general a Eivissa, va ser majoritàriament cap a les dretes, però no faltaren votants i organitzacions republicanes i d'esquerres.
La Guerra Civil va tenir conseqüències terribles. Entre Santa Eulària i Sant Carles es va produir l'única acció de guerra entre elements d'infanteria dels dos bàndols: els sublevats locals contra els desembarcats republicans procedents de Catalunya. Eren els primers dies d'agost de 1936 i la victòria dels darrers va iniciar un període de domini republicà en què es varen perpetrar les primeres execucions de detinguts.
Al setembre, com a represàlia d'un acarnissat bombardeig que avions italians havien perpetrat el mateix dia, varen ser assassinades desenes de persones indefenses al castell d'Eivissa. Immediatament les tropes republicanes abandonaren l'illa, i recuperada aquesta poc després pel bàndol sublevat, va començar una llarga i dura repressió en forma d'execucions, detencions i assenyalament social.
La guerra i el llarg i dur període posterior, coincident amb la Segona Guerra Mundial, varen tallar tràgicament la tendència de modernització i el naixement del negoci del turisme. La recuperació no es va produir fins als anys cinquanta, quan va quedar clar que l'allotjament i els altres serveis als visitants europeus s'anava convertint de nou en una font d'ingressos important.
Així, si el 1950 s'oferien a Santa Eulària una cinquantena d'habitacions a un total de cinc establiments, el 1960 estaven a disposició dels visitants unes tres-centes habitacions i quasi cinc-centes places. Era un notable increment, però allunyat del produït al municipi de Sant Antoni, que es va abocar al turisme més aviat i amb més empenta que no Santa Eulària, més agrícola i conservadora. L'obertura de l'aeroport des Codolar als vols civils el 1959, i la seua ampliació i millora el 1961, va donar l'impuls definitiu al negoci turístic.
La divisió del món en dos grans blocs va beneficiar el règim franquista, que va ser reconegut internacionalment com a legítim. A la vegada, la bonança econòmica després de la dura postguerra europea, l'extensió de les vacances pagades, la formació d'una classe mitjana i el fet que Espanya resultava barata i tenia bon clima afavoriren que les famílies poguessin visitar-la.
A mitjans dels anys seixanta, el moviment hippy va trobar a Eivissa una de les seues estacions privilegiades: un lloc barat, amb un dispositiu estatal feble i una població en plena transformació cap a l'economia turística que deixava lliures algunes cases al camp. Els hippies, rebutjats pel règim, varen ser al mateix temps aprofitats com a reclam diferenciador de l'illa respecte d'altres destinacions de sol i platja, especialment de Mallorca.
Cap a 1965, any amunt, any avall, l'economia insular passà a tenir més ingressos arran del turisme que de cap altra activitat productiva.
Quan Espanya va assolir la democràcia el 1978, Eivissa estava plenament immersa en el sector serveis. Santa Eulària encara comptava amb un no menyspreable sector primari, però el camp s'abandonava progressivament.
El vot a Santa Eulària va mostrar-se novament de clara tendència dretana, com durant la República. L'aprovació de l'Estatut d'Autonomia va permetre la creació del Govern de les Illes Balears i de la institució d'autogovern que és el Consell Insular d'Eivissa i Formentera (ara Consell Insular d'Eivissa).
L'embranzida del sector turístic va generar l'augment paral·lel del sector de la construcció. El personal que requerien aquestes dos activitats econòmiques en constant augment va generar una oferta sostinguda de llocs de feina. Els treballadors i treballadores que els cobriren en un primer moment eren naturals de l'illa, persones que fins al moment s'havien dedicat sobretot a l'agricultura.
Aviat, la persistència de la demanda de personal per al turisme i la construcció va atreure persones procedents de la Península que bé es domiciliaven al municipi, bé hi acudien només per fer la temporada turística. Més endavant la zona de procedència de les persones assalariades en els sectors turístic i de la construcció s'ha ampliat molt i abasta tot Europa, Sud-Amèrica, els països del Magreb —especialment el Marroc— i països subsaharians, sobretot Senegal.
Els anys finals del segle XX i primers del XXI tota l'illa s'ha convertit en oferta turística. S'ha obert la possibilitat de convertir cases rurals en establiments turístics o de lloguer per dies i setmanes. Paral·lelament, ha crescut la construcció tant als nuclis urbans com al camp, tant de segones residències de propietaris locals, de la resta d'Europa i també d'entitats mercantils i de fons d'inversió.
Turísticament, el municipi de Santa Eulària s'ha enfocat a mantenir un entorn pulcrament cuidat i a oferir preus competitius a famílies europees, especialment britàniques. Això no obstant, l'àmplia oferta turística del municipi és capaç de satisfer una gran varietat de públics. No s'ha d'oblidar la forta presència que té la cultura dins d'aquesta oferta. En aquest sentit, l'esforç de crear i oferir espais culturals i museístics atractius i tenir molta cura del patrimoni històric caracteritzen el municipi de Santa Eulària des Riu.
























